“Dos mil cinc-cents anys d’història han donat origen al paisatge d’aquest país.

No crec pas que hi hagi una qualsevol descripció de com era l’Empordà en els temps antics. Almenys jo no en conec cap. Les muntanyes que volten la comarca degueren tenir el mateix perfil que tenen avui perquè semblen muntanyes molt ben posades sobre la terra, d’un assentament arcaic i desproveïdes de vel·leïtats de fer moviments. De tota manera, dic tot això a benefici d’inventari, perquè no tinc pas prou imaginació per comprendre i encara menys per a seguir les elucubracions de la geologia científica, que de vegades són molt agitades i violentes i sovint tètriques. Una de les coses més agradables de l’Empordà és la immobilitat de la terra, la seva falta de sorpreses, saber que així ho hem trobat i així ho deixarem. Les muntanyes de la frontera degueren ser, en temps històrics –sobretot la seva part més a llevant–, molt més poblades d’arbres que avui, que són tan erosionades, minerals i pelades. A mi m’agraden més les muntanyes arbrades que les muntanyes seques. El monestir de Sant Pere de Roda degué posseir una mata de bosc fenomenal, una gran part del rodal que avui anomenem la Selva i en el qual ja no hi ha selva. (...)

El que deu haver canviat molt a l’Empordà, dels temps antics amb ara, deu haver estat el litoral. És molt possible que els golfs fossin més profunds i que en la faixa dels platjars tot fos ple de basses, aiguamoixos i terrenys d’una solidesa molt incerta. Els rius, deixats en un estat de primigènia llibertat còsmica, degueren mantenir la part baixa del país en estat d’ìnundació permanent. En els temps actuals encara el fet és possible de veure quan es produeixen d’una manera indefectible inundacions intermitents. És molt possible que el desplaçament de la desembocadura del Ter del Pedró de l’Escala a la platja de Pals (primer, sota l’Estartit, i després, més al sud d’aquest primer llit) fos més que res un fet polític, és a dir, un episodi de la lluita dels reis amb el feudalisme dels comtes d’Empúries. L’estat físic d’aquesta part del litoral de la comarca és la raó del paludisme ancestral del país. En el litoral de la platja de Pals el paludisme s’acabà i una gran part dels terrenys foren fixats gràcies al cultiu sistemàtic de l’arròs que es produí a primers d’aquest segle. El cultiu de l’arròs és l’únic fenomen agrari nou que s’ha produït en aquest país. A les terres de la plana septentrional de l’Empordà fou plantat arròs en els anys posteriors a la guerra civil –o sigui en els anys de la fam i de l’estraperlo–, però després fou abandonat el cultiu. En els últims decennis, els pagesos de les terres baixes i més o menys regables semblen haver-se donat a cultivar fruiters a causa del mercat que han trobat en l’afluència turística.

¿És possible d’imaginar que el nucli central muntanyós de la comarca –això és, les muntanyes del Montgrí i la costa de Torroella– fos, des del punt de vista humà i botànic, diferent de l’aspecte que presenta avui? A mi em sembla que des del punt de vista de la població ha perdut habitants i que, botànicament parlant, si en alguns espais el procés d’erosió s’ha accentuat, en altres, en canvi, el bosc s’ha eixamplat. Faig referència sobretot als paratges que anomenem les Dunes, de terrenys sorrencs, on les plantacions de pins, fetes pels serveis de l’Estat, han fixat el terreny i considerablement avançat. També em sembla que ha canviat molt l’aspecte botànic de la cadena litoral meridional de la comarca, que comença a Sa Riera i mor a la badia de Palamós. Abans de la fil·loxera hi hagué en aquesta faixa moltes vinyes, la majoria de les quals moriren i no foren replantades. El mateix passà a la costa de Cadaqués i de la Selva, i és per això que encara són visibles els típics terraplens del Mediterrani, mantinguts amb parets seques en extensions considerables. Foren les vinyes el que donà a aquest coster la seva principal característica durant segles –pràcticament des de la seva colonització feudal. Mortes les vinyes, aparegué un altre paisatge, que a la costa nord –sobretot en el terme de Cadaqués– fou un paisatge d’oliveres i a la cadena meridional ho fou de suros i de pins –sobretot de pins, que és l’arbre espontàniament envaïdor i que cada any avança.

Així, hi hagué un Empordà de secà, format per la gairebé totalitat del país, i la faixa del litoral, principalment la de les golfades, on, per les seves condicions físiques, no es projectà cap treball humà. Abans del cultiu de l’arròs els paratges de la platja de Pals contingueren moltes closes, d’un grau de salinitat molt elevat i sempre susceptibles d’ésser envaïdes per les aigües. Al golf de Roses hi ha també molts terrenys d’aquesta classe. Aquesta faixa fou, durant molts segles, molt solitària. Així, l’agricultura de l’Empordà fou i és encara, en gran manera i gairebé en la seva totalitat, una agricultura de secà. Els pocs regadius que existeixen són del segle XVIII –l’eufòria de l’època de Carles III– i foren construïts sense tenir en compte cap futura possibilitat. Comparar el que hauria pogut ser la comarca i el que és en realitat és una simple elegia per passar l’estona. Esbrinar el que serà en el futur és molt incert, però vivim en un temps en què acabaran per imposar-se, potser, les necessitats en forma apressant. El fet és, en tot cas, que l’Empordà continua essent un país com ha estat sempre, és a dir, d’agricultura primordialment de secà. pp. 200-203
(...)
L’Empordanet s’ha de veure des del Pedró de Pals i encara millora de la torratxa de la casa del doctor Pi i Figueres –que l’ofereix globalment. El contrast que ofereix des d’aquest lloc –el mar de la platja i les illes Medes; les muntanyes erosionades del massís del Montgrí, el verd fort, dels arbres de fulla perenne, suros i pins, dels contraforts de les Gavarres i la plana de cultiu, amb la botànica de l’últim curs del Ter que li serveix de marc, tot això formant una gran cassola de forma molt viva, crea un conjunt d’una gran bellesa. És un espai que té, a nord, a més a més, una fuga insospitada: la visió del Canigó i el Pirineu –visió que en dies clars, a l’hivern, amb el Canigó glaçat com un diamant, ofereix una fascinació inoblidable. He passat tantes hores en el Pedró de Pals, assegut en el relleix de la creu de terme, que haig de confessar que m’agrada sempre: tant si l’atmosfera és límpida com si la humitat dels vents del sud, lleugerament carminada, l’enterboleix una mica.  

El meu país, OC volum 7 pp. 207-208