Fa molts anys, tota aquesta ciutat plena d’edificis i parcs per jugar va ser alguna cosa molt diferent del que és ara. Abans de l’edat mitjana, ens hauríem d’imaginar una plana inundada i una muntanya plena de boscos.  

Collserola, que es troba al nord-oest de l’Hospitalet, fent cara amb el massís del Garraf, deixa entremig un camí de rius i faixes que contenen aiguamoixos amb terrenyes més consolidats. La serra de Collserola està formada per relleus suaus i cims arrodonits, a l’est de la vall del riu Llobregat. Al seu peu hi ha el Samontà amb turons de poca alçària, com ara els de la Torrassa, Collblanc i Pubilla Cases o el clot de les Planes. Més avall hi ha la Marina. I Montjuïc, que emmarca les vistes cap a l’horitzó. El riu ha portat el material del delta del Llobregat, on avui dia hi ha la Marina, Bellvitge i el Prat. En els temps actuals, la línia de la costa es troba més lluny. Al llarg dels anys el Delta s’ha anat eixamplant. Les inundacions han anat modelant el paisatge al llarg dels anys, creant terrenys fèrtils així com també arrossegant sediments i destrossant collites. Les inundacions poden oferir els grans paisatges on neix la vida, però també hi pot brollar la mort. A l’edat mitjana, el riu Llobregat, a la desembocadura, havia creat l’illa de Banyols, que ja no existeix perquè un dels braços del riu es va tancar i les terres de l’antiga illa van quedar al costat oest. Fa poc, la desembocadura del riu Llobregat ha tornat a canviar, ara artificialment per fer possible l’ampliació del port.

Com és possible que un lloc tan ple d’edificis, abans fos un país de camps i bosc? Ens imaginem com s’hi devia respirar un aire pur, tancant els ulls i escoltant el so del vent. I els camps extensos plens de cereals que es movien amb el vent i que en les tardes caloroses i agradables devien fer sentir una immensa pau. Al terme de Terrers Blancs, al Samontà, els cultius de secà més extensos eren les vinyes fins que va arribar la fil·loxera. A la Marina, s’hi va anar fent el regadiu. A la terra no hi ha cap cosa més bonica que les vinyes, captivant la mirada amb el seu color verd cridaner.

En els temps antics, l’agricultura tenia unes condicions duríssimes. Amb un procés llarg, ple d’esforç humà, s’eliminaren els boscos per així poder obtenir més camp per més agricultura. La desforestació va durar molts segles de rompudes. Avui en dia, el bosc es recupera per l’abandonament de les feixes i camps petits. Al segle XI les terres estaven en mans de particulars, de les parròquies i també dels monestirs. Eren pagesos treballant terres alienes i terres particulars, terres de l’església o d’algun monestir com ara el de Pedralbes. Als petits nuclis de l’Hospital i de Provençana hi havia cases arran del camí. Les cases del carrer Xipreret s’han conservat fins ara. Més amunt les cases eren masos dispersos entremig de camps, pastures i terres comunals. Ens imaginem les masies habitades pels pagesos, amb un hort i camps, i una muntanya amb vinyes. Però malgrat tota la pau de la naturalesa, els pagesos i els carnissers lluitaven pels terrenys. Uns volien fer-hi camps i els altres pastures. A principis del segle XIX, el país encara era agrícola; els conreus principals eren blat, ordi, vinya i llegums. Uns anys després s’introdueix el moresc i a finals del segle XIX la fil·loxera mata les vinyes. L’arròs es va provar al delta. Els espais pantanosos són el lloc on va néixer la riquesa agrícola, quan al segle XIX n’eliminaren l’aigua. El paludisme se’n va anar i a canvi es van obtenir més llocs per cultivar, per tenir més agricultura. L’arròs, els fruiters, el regadiu, eren una explosió de colors amb el moresc, el blat, els llegums i l’horta.

Un dia vam anar d’excursió a Sant Pere Màrtir. En arribar a la carretera de les Aigües, ens vam parar a mirar el paisatge. A sota podíem veure el monestir de Pedralbes que estava enmig de cases i edificis. En la llunyania es podia veure la casa de Can Rigalt, que quedava davant de dos grans edificis negres. Vam continuar caminant i ens vam aturar per seure en un relleix i intentàrem començar a imaginar com devia ser el paisatge d’abans. Després vam caminar fins al mirador dels Xiprers. Des d’allà podíem veure la muntanya de Montjuïc, el palau Sant Jordi i l’antena. En la llunyania, al nord-est, també vam poder veure la desembocadura del Besòs i les tres xemeneies que han quedat de la central tèrmica. Una de les coses més agradables és el vent fresc d’algunes zones de la carretera de les Aigües. Al mirador dels Xiprers, hi feia un poc de vent perquè entrava l’aire canalitzat entremig de les muntanyes de la vall del Llobregat. El riu Llobregat arriba des dels Pirineus fins al Delta. Des d’allà dalt les vistes eren increïbles malgrat que la llum del sol era molt forta i no ens deixava fer fotos. Podíem observar com estava enganxat l’Hospitalet, pel nord-oest, a Barcelona, només separat per una carretera. Les parts que més destacaven eren la Torrassa i la Florida amb els edificis que les envolten. Més enllà, a prop del mar, els camps i els regadius han passat a ser els edificis del Gran Via 2.

L’Hospitalet s’ha de veure des del mirador de Sant Pere Màrtir. Les vistes des d’allà dalt són increïbles. Es pot veure tot el Delta i la muntanya de Montjuïc, i contemplar l’immens mar acompanyat del blau del cel. Des del mirador també es veu, al darrere, Montserrat al costat de Sant Llorenç del Munt. A l’altra banda, hi ha la muntanya del Garraf. Vam seure de cara al mar amb l’agricultura, els estanys, el port... A poc a poc la llum es va apagant i pensem en les inundacions i els aiguamoixos que causava el riu.